Genciana d’aiguamoix
Nom llatí : Gentiana pneumonanthe L. 1753
Aquesta espècie deu el seu nom a Genthius (180-68 aC), rei d’Il·líria (prop d’Albània), que va descobrir les virtuts terapèutiques de les gencianes.
Nom comú : Genciana d’aiguamoix
Linné no va utilitzar l’epítet “pneumonanthe” amb la intenció de descriure un ús d’aquesta espècie en el tractament de trastorns pulmonars. A més, aquestes propietats terapèutiques mai no s’han demostrat. Es tracta d’una traducció errònia de pulmonar. Pneumonanthes, del grec pneumo, “aire, alè” i antes, “flor” evocaria la seva corol·la de ventre que s’assembla a una bufeta plena d’aire.
Classificació :
- Angiosperma
- Eudicotiledònia pentapetalada
- Gencianals
- Gencianàcies
Protocol de seguiment
Il·lustració del seguiment de Gentiana pneunonanthe © Xarxa FloraCat
Distribució i ecologia
Espècie eurosiberiana que troba el seu límit de distribució als Pirineus.
Es troba des de les planes fins a la muntanya mitjana, però per sobre dels 1.000 m d’altitud al Pirineu d’influència mediterrània.
És característica dels terrenys molls o molt humits de substrats àcids, com ara torberes, pantans, prats inundables i terrenys humits.
Distribució de Gentiana pneumonanthe a l’àmbit del projecte
Estat de protecció i vulnerabilitat
| Andorra | Catalunya | França | |
| Estat de protecció | Absent | Decret 172/2008: Catàleg de la flora amenaçada de Catalunya / Apèndix I (amenaçat d’extinció) | – |
| Vulnerabilitat / responsabilitat regional | Absent | Llibre vermell de la flora vascular de Catalunya (2010): CR (en perill crític) |
Llista vermella de flora vascular a la França metropolitana (2012): LC (preocupació menor) Llista vermella de la flora vascular de Midi-Pyrénées (2013): LC (preocupació menor) Espècies determinants ZNIEFF Midi-Pyrénées (zones Pirineus, Plana i Massís central) |
La principal amenaça és la destrucció dels seus hàbitats humits a causa del drenatge, que també contribueix al tancament de les zones obertes per les plantes llenyoses. La genciana d’aiguamoix és, de fet, una espècie heliòfila (necessita llum) que només tolera l’ombra parcialment (Fitxa de seguiment de la xarxa).
| Estat de protecció |
| Andorra |
| Absent |
| Catalunya |
| Decret 172/2008: Catàleg de la flora amenaçada de Catalunya / Apèndix I (amenaçat d’extinció) |
| França |
| – |
| Vulnerabilitat / responsabilitat regional |
| Andorra |
| Absent |
| Catalunya |
| Llibre vermell de la flora vascular de Catalunya (2010): CR (en perill crític) |
| França |
|
Llista vermella de flora vascular a la França metropolitana (2012): LC (preocupació menor) Llista vermella de la flora vascular de Midi-Pyrénées (2013): LC (preocupació menor) Espècies determinants ZNIEFF Midi-Pyrénées (zones Pirineus, Plana i Massís central) |
Característiques botàniques
Hemicriptòfit (del grec “hemi” = mig i “kryptos” = ocult) erecte. Els seus borrons romanen arrecerats arran del sòl per rebrotar passat l’hivern. De fet, passa l’hivern com una roseta de tiges curtes amb fulles en forma d’escates (Oostermeijer et al., 1994b).
És una espècie perenne que pot sobreviure de 10 a 20 anys (Oostermeijer et al., 1992) i comença a florir als 3 anys (Simmonds, 1946).
La genciana d’aiguamoix és la planta nutrícia d’una papallona, la formiguera petita (Phengaris alcon Denis & Schiffermüller, 1775) amenaçada a Europa i protegida per la Directiva 92/43 / CEE Hàbitats Fauna i Flora. Aquesta papallona posa els ous a la base dels brots florals (80 ous blancs de mitjana per posta). L’eruga s’alimenta de les llavors de la càpsula durant unes setmanes i després cau a terra (Mouquet et al., 2005). Espècie mirmecòfila, l’eruga emet feromones (Nash et al., 2008) i senyals acústics de la formiga reina (Sala et al., 2014) per atreure formigues del gènere Myrmica (Mouquet et al., 2005). Després, aquestes formigues l’adopten i la crien al formiguer com si formés part de la seva pròpia prole (tots els ous, larves i nimfes). Així, l’eruga s’allotja, és cuidada i s’alimenta fins a la seva transformació en crisàlide i la seva metamorfosi en papallona.
Estadis fenològics
La genciana d’aiguamoix és una espècie auto compatible i el seu sistema reproductor masculí o androceu madura primer. La seva reproducció per autogàmia és poc eficient (30%) i l’entomogàmia augmenta el seu èxit reproductiu fins al 85% (Oostermeijer et al., 1994a). El borinot Bombus pascuorum, és un dels seus principals pol·linitzadors (Petanidou et al. 1995).
Vegetatiu
Macro de fulles © Flora catalana
Fulles basals absents. Tiges de 10-50 cm però rarament superen els 20 cm al Pirineu. Fulles mitjanes oposades, lanceolades o linears amb un sol nervi.
Reproductor 1/2
Etapes vegetativa i reproductora © Flora catalana
Inflorescència racemosa que comprèn entre 1 i 7 flors. Cada flor es troba a l’axil·la d’una fulla i a cada node de la inflorescència (Tison et al., 2014).
Reproductor 2/2
Detall de flor sencera a l’esquerra i parcialment dissecada a la dreta © Flora catalana
Flor de color blau gran (3-5 cm). Corol·la en tub a la base i després en campana i formada per 5 pètals fusionats. La corol·la es presenta verda a la cara exterior del tub i esquitxada de verd a la cara interna (fitxa de seguiment de la xarxa). Els lòbuls del calze (conjunt dels sèpals) superen, en general, la meitat de la longitud del tub format per la corol·la (Tison et al., 2014).
El fruit és una càpsula el·líptica. L’espècie es reprodueix exclusivament per reproducció sexual i produeix entre 400 i 1.000 llavors per fruit (Oostermeijer et al., 1994a).
Calendari de floració
Calendari de seguiment
Referències bibliogràfiques
Tison J-M., Jauzein P. et Michaud H. (2014) Flore de la France méditerranéenne continentale. Transfaire SARL Naturalia publications, Turriers pp 1-2078.
Sala M., Casacci L. P., Balletto E., Bonelli S. and Barbero F. (2014) Variation in butterfly larval acoustics as a strategy to infiltrate and exploit host ant colony resources. PLoS ONE 9:e94341.
Nash D. R., Als T. D., Maile R., Jones G. R., and Boomsma J. J. (2008) A mosaic of chemical coevolution in a Large Blue butterfly. Science 319:88–90.
Mouquet N., Belrose V., Thomas J. A., Elmes G. W., and Clarke R. T. (2005) Conserving community modules: a case study of the endangered lycaenid butterfly Maculinea alcon.
Ecology 86:3160–3173.
Petanidou et al., (1995) Pollination ecology and patch-dependent reproductive success of the rare perennial Gentiana pneumonanthe L. New Phytologist 129, 155–163.
Oostermeijer J.G.B., van Eijck M.W. and den Nijs J.C.M. (1994a) Offspring fitness in relation to population size and genetic variation in the rare perennial plant species Gentiana pneumonanthe (Gentianaceae). Oecologia (1994) 97:289-296.
Oostermeijer, J.G.B.; van ‘t Veer, R.; den Nijs, J.C.M.(1994b) Population structure of the rare, long-lived perennial Gentiana pneumonanthe in relation to vegetation and management in the Netherlands. Journal of Applied Ecology, Vol. 31(3) : 428-438.
Oostermeijer J. G. B., Den Nijs J. C. M., Raijmann L. E. L., and Menken S. B. J. (1992) Population biology and management of the marsh gentian (Gentiana pneumonanthe L.), a rare species in The Netherlands. Botanical Journal of the Linnean Society 108:117–130.
Simmonds, N. W. (1946) Gentiana pneumonanthe L. Journal of Ecology 33:295–307.
Bibliografia web per a més informació
Cicle de vida de la formiguera petita, un vídeo de la BBC que il·lustra el desenvolupament de la formiguera petita i, de vegades, els seus problemes a l’interior d’un formiguer.
Altres il·lustracions de Flora catalana
Visiteu la web
Contribuïdors de la fitxa d’espècie
Estudiants del màster BEE BDD: Romain Bano i Marion Xaudiera, supervisats per Valérie Hinoux, Universitat de Perpinyà Via Domitia
